Avui no us portem una crònica d’una actuació recent, sinó d’una que va tindre lloc fa bastants anys. En motiu del 25è aniversari de la celebració dels JJOO del ’92 a Barcelona, hem volgut recuperar les sensacions i el que va suposar aquella actuació per als Xiquets de Vila-seca de la mà del Carlos Lafont.
Mitjans de juliol del 1992, assajos, nervis, viatges a Barcelona ─un, dos i, fins i tot, un tercer─ tot havia de sortir bé. Eren dies festius per a la colla, hi anàvem amb molta il·lusió. Primer al Camp Nou i, finalment, a l’Estadi.
Carlos Lafont
Mitjans de juliol del 1992, assajos, nervis, viatges a Barcelona ─un, dos i, fins i tot, un tercer─ tot havia de sortir bé. Eren dies festius per a la colla, hi anàvem amb molta il·lusió. Primer al Camp Nou i, finalment, a l’Estadi. Tothom estava il·lusionat i alhora orgullós de poder participar en un esdeveniment de tal magnitud mai vist al nostre país i menys encara viure-ho de tan a prop i intensament.
Es l’hora d’entrar a l’estadi, hora i lloc assignats, la gent entusiasmada amb cara de felicitat i concentració. Castellers de tronc, de pinya, pares, mares, fills… tots a una. Entrem al fossar esperant que ens donin l’ordre d’actuar, i entrem “a pista” com si fóssim “el fill del vent en els 100 metres” i fem el que hem anat a fer, el nostre castell juntament amb els Nois de la torre, el nostre primer castell de set, el nostre sostre. Pugen terços, sonen gralles… i descarreguem amb solvència el castell! Esclat d’aplaudiments del públic i esportistes, els nervis ja s’han esvaït, tot són abraçades, rialles i cares de satisfacció.
Havia transcorregut un any i mig des del naixement de la colla i l’actuació als JJOO va representar la consolidació del sentiment casteller per part de tots els membres de la colla. Participàvem en una activitat que ja representava quelcom més per a nosaltres, en alguna cosa que estimàvem i que ens sentíem orgullosos i que per sempre més ens faria posar els pels de punta cada cop que enlairéssim un castell. Va significar un increment en la unió de la colla, es van crear i enfortir els vincles d’amistat al conviure aquells dies previs a la cerimònia d’inauguració tant intensament. Tot això es va veure reflectit en l’evolució de la colla els mesos successius, assajos, il·lusió i motivació extra, culminat al concurs d’aquell mateix any on la colla va descarregar els seus primers castells de set!
Han passat 25 anys i aquelles emocions i sentiments encara perduren en molts de nosaltres cada cop que tornem a enlairar un castell.
Som i serem!s.
Crònica per Carlos Lafont